LA PERSONA MÉS ENLLÀ DEL MITE per Josep Maria Contel i Jordi Guilera
De Josep Vidal Granés (1802-1856) és conegut el seu paper com a iniciador de la romeria gracienca a Sant Medir, però qui hi ha rere aquest personatge històric?
Del fundador de la romeria a l’ermita de Sant Medir des de Gràcia sabem per tradició que era forner, malaltís i devot del sant. Res més. Qui fou, però, i quines foren les seves circumstàncies vitals? Com pensava i quin era el seu caràcter? De les dades biogràfiques descobertes recentment i contrastades documentalment en podem deduir una personalitat concreta més enllà del simple però important fet d’iniciar la romeria.
Primerament, hem de posar el focus en els seus orígens familiars. La seva família per part de pare no era oriünda del pla de Barcelona sinó que provenia de la Baixa Cerdanya, concretament de Meranges i Olopte, dos poblets encimbellats a la muntanya ceretana. Els seus avis paterns, nascuts i casats allà, van decidir vers el 1770 baixar al pla i instal·lar-se a Sant Cugat del Vallès. Desconeixem què els va motivar a deixar casa seva i fer un viatge tan llarg, amb nens inclosos, fins a un punt tan llunyà com la vila vallesana. Per posar-hi una mica de context, hem de pensar que en aquells anys Barcelona tenia uns 100.000 habitants, Puigcerdà uns 2.000 i Sant Cugat uns 1.000. La Cerdanya era sota la forta influència del bisbat de la Seu d’Urgell i es caracteritzava per ser una zona ideològicament conservadora i tradicionalista, autèntic gresol, juntament amb la resta de comarques pirinenques i prepirinenques, del que serà posteriorment el carlisme.
El pare de Vidal Granés, Simó, encara és nascut a Olopte però ja passa bona part de la infantesa a Sant Cugat. A finals del segle XVIII es casa i va a viure a Barcelona, on va tenint infants. Hi és present fins al 1808, any en què se’n torna a Sant Cugat. Aquest retorn segurament no és casual: és l’any de l’entrada dels francesos a la ciutat comtal, respecte dels quals estava ben allunyat ideològicament.
A Sant Cugat Simó es fa forner del monestir, on també acabarà treballant-hi el seu fill gran, Francesc, un indicador clar d’un fort lligam familiar amb l’Església. Mort Francesc el 1823, el germà petit Ignasi en prendrà el relleu al forn del monestir, encara al costat de Simó, que al seu torn morirà el 1827. Mentrestant, a Sant Cugat els Vidal es vinculen per matrimoni amb altres famílies de la vila, entre les quals els Pila. Retrobarem més endavant aquest cognom.
En aquella dècada dels anys 20 del segle XIX es produirà un fet cabdal de joventut de Josep Vidal Granés: el 1822, als vint anys, s’allista als voluntaris reialistes. Qui van ser aquests reialistes? Foren un moviment ideològic i polític ben transcendent atès que s’alçaren en armes contra el govern espanyol en defensa de l’Antic Règim en l’època del Trienni Liberal (1820-1823), període que havia implicat la restitució de la Constitució de Cadis i la limitació del poder reial. Els reialistes pretenien la reinstauració de l’absolutisme i el retorn de les institucions al marc existent abans de la Constitució de 1812. Això defensava Vidal Granés. La història general del país ens diu com es desenvoluparen i com acabaren els reialistes: després de dos anys de combats armats contra les tropes governamentals, l’abril de 1823 van entrar a Espanya incorporats a l’exèrcit dels 100.000 fills de Sant Lluís i liquidaren el Trienni Liberal i l’aplicació de la Constitució de Cadis. Però, tot i victoriosos, les coses no els van acabar d’anar bé: el 1827 va esclatar una greu crisi relacionada amb ells, la Guerra dels Malcontents, alçament armat promogut el 1827 a Catalunya pels ultrareialistes, que consideraven massa suau la política repressiva de Ferran VII contra els liberals i reclamaven l’acompliment de certes promeses fetes com ara el restabliment de la Inquisició.
El 1825, però, Vidal Granés ja s’ha llicenciat dels realistes i el 1826 es casa a Barcelona i va a viure a Sant Cugat del Vallès. Allà, precisament el 1827, té la seva primera criatura, a la mort del pare es converteix en hereu seu i cap de família i l’any següent, el 1828, munta un forn, esdeveniments que potser el van portar a mantenir-se al marge del moviment dels malcontents. No obstant, el seu passat de reialista el perseguirà i en patirà les conseqüències al cap de poc temps. Entre 1827 i 1832, encara per determinar amb exactitud quan, rep una denúncia d’un enemic seu de Sant Cugat del Vallès per desafecte al règim, com a antic reialista, i per la qual acaba empresonat catorze dies a la Ciutadella. Reconeguts el seu comportament lleial, la falsedat dels càrrecs imputats i la seva adhesió a la Corona, és finalment alliberat. Cal tenir en compte què implicava en aquella època tèrbola, de repressió cruenta sobre els malcontents, que l’acusessin per motivacions polítiques i patís empresonament a la Ciutadella, d’on molts no sortien indemnes.
Anys després, el 1833, encara redacta un document datat a Barcelona que envia a la màxima autoritat barcelonina en què relata els fets esdevinguts al voltant del seu empresonament a la Ciutadella i la malvolença una altra vegada d’algun funcionari de Sant Cugat que promou que sigui novament reclòs. Torna a ser una època dura a Catalunya perquè ha esclatat la Primera Guerra Carlina, que s’allargarà fins al 1840. És una guerra per la successió al tron, però es caracteritza també per un fort rerefons ideològic, polític i socioeconòmic, heretat dels anys anteriors, i un accentuat caràcter anticlerical per part del bàndol liberal degut a l’enorme poder que tenia llavors l’Església, partidària a més del pretendent Carles. Durant aquells anys, diversos esdeveniments vitals marcaran la seva biografia.
Així, el 1835 es produeix un fet molt rellevant a Sant Cugat del Vallès (recordem que Vidal Granés encara hi viu en aquell moment): un grup de liberals anticlericals radicalitzats cremen el monestir i hi acaba la vida monàstica definitivament. Allà treballava de forner en aquell moment el seu germà Ignasi, que sense més objectiu vital a acomplir i indignat pels fets decideix allistar-se a l’exèrcit carlí. Sabem també que un tal Jaume Pila, veí de Sant Cugat, és indultat posteriorment el 1838 per haver estat enrolat a l’exèrcit carlí. Des del punt de vista ideològic, doncs, sembla que la família està posicionada, però Josep Vidal manté un pla discret i no es pronuncia ni actua políticament durant tots els anys de la guerra.
De fet, entre 1835 i 1837, en algun moment indeterminat d’aquells anys, Vidal Granés marxa de Sant Cugat i s’instal·la a Gràcia. Potser la pèrdua de l’empara familiar del monestir i la persecució insistent que pateix a Sant Cugat en siguin els motius. Per què Gràcia, per això? Hem de pensar que ja coneixia prèviament l’aleshores barri d’extramurs de Barcelona perquè un dels testimonis del seu casament n’era veí. I també hi ha un altre element de què hem de ser conscients: en aquell temps Gràcia era una terra d’oportunitats, el segon eixample històric barceloní després de la Barceloneta, on acudia gent de la ciutat i d’arreu de les comarques veïnes per viure-hi i treballar a les fàbriques i vapors que s’hi anaven implantant o per donar serveis bàsics a aquests obrers. Així, esdevingué una espècie de terra promesa on es podia deixar enrere el passat i començar de zero i on ningú coneixia ningú perquè tothom era nouvingut. Per això en aquella època Gràcia creix tan ràpidament: el 1821 té 2.608 habitants i el 1848 ja en té uns 12.000.
A Gràcia Vidal instal·la un forn i comença a prosperar. La vida, però, continua sent-li complicada. Entre Sant Cugat i Gràcia i en una vintena i escaig d’anys té fins a onze fills (la més gran nascuda el 1827, com s’ha dit, i la més petita el 1849), uns quants dels quals se li moren nadons o infants (fins a sis). Econòmicament té algun revés, com el 1840, quan li imposen una multa per vendre pa recuit sense declarar el pes al client. En un primer moment es defensa negant les acusacions però finalment al·lega el desconeixement de la normativa punitiva vigent a la ciutat atès que feia poc que residia a Gràcia i l’Ajuntament li descompta una quarta part de la multa per aquest motiu. Va fent, però, i el 1847 adquireix la casa ubicada al carrer Gran amb Sant Marc, banda de mar, on morirà nou anys després. Així i tot, malgrat la capacitat econòmica que demostra la compra, el 1848 apareix a la llista d’afectats per l’últim avís que fa l’Ajuntament perquè paguin les contribucions per drets d’hipoteca no abonades. A la seva mort el 1856, després d’uns quants anys de malaltia, deixarà la família immersa en un mar de deutes, que només podran eixugar amb el pas dels anys.
En tot cas, ja queda lluny aquell jove radical reialista de vint-i-cinc o trenta anys enrere. Durant dues dècades ha mantingut un perfil polític baix i ha desenvolupat una nova vida a Gràcia, on ha fundat una romeria a Sant Medir i on acaba convertint-se en un dels seus prohoms destacats. Efectivament, el 1848 és nomenat membre de la junta de beneficència de la parròquia de Santa Maria de Gràcia, juntament amb el rector i set persones significades més de la vila. Aquest nomenament demostra l’activació d’una certa esfera pública ciutadana més enllà de la festivitat de Sant Medir i també implica un gir radical en els seus postulats ideològics perquè intervé finalment en institucions constitucionals contra les quals havia lluitat. El seu zenit dins l’àmbit comunitari arribarà només dos anys després, quan el governador provincial de Barcelona el nomenarà un dels regidors del primer ajuntament independent de la vila de Gràcia.
A partir d’aquesta data sabem que pateix problemes de salut que fa que vagi dictant diversos testaments, fins al 1856, any en què mor. Al seu darrer testament deixa escrita la seva voluntat de ser enterrat a Sant Genís dels Agudells i que facin per ell no menys de cinquanta misses resades. Anys després, el 1872, morirà la seva esposa, Teresa Roig, que establirà en testament que es facin per la seva mort un ofici amb catorze capellans i cent misses resades. És innegable el tarannà religiós familiar, ja present d’origen i sense fissures al llarg dels anys. Mort el pare, la filla Josefa contribuirà com a sagristana a la Congregació dels Dolors de Santa Maria de Gràcia i el fill Joan, l’hereu, mantindrà també un fervor cristià molt accentuat: se sap que anava a resar el rosari cada dia a l’oratori de Sant Felip Neri.
Com hem vist, doncs, Vidal Granés va protagonitzar un gran viatge vital, plenament vinculat als fets històrics nacionals més rellevants de la primera meitat del segle XIX. El que va començar sent un viatge físic de la seva família en baixar de la muntanya al pla va acabar en un de seu propi i personal que el va dur de ser un extremista absolutista de jove a membre d’un consistori constitucional ja en la seva maduresa. I tot plegat sense deixar de tenir un profund sentiment religiós i un pensament netament tradicionalista, que en un moment donat va motivar que importés la romeria de Sant Medir de Sant Cugat a la nostra vila.